L'esperit de superació

El Soufian és un exemple de superació personal. Encomana les ganes de viure a tots els que l'envolten.
És tot un plaer escoltar els comentaris de la mare. Mostra una maduresa i una serenitat absoluta davant la lluita del seu fill.
Enllaço aquest video perquè crec que és una eina validíssima per treballar la integració a l'aula.
Crec que si no hagués sortit el crac del Barça al reportatge, no hagués tingut tanta audiència. Messi va fer de ganxo i els comentaris que es llegeixen per la xarxa, ni en parlen de l'argentí. Té tanta forçá el protagonista que passa per damunt de tot.

Espero que us agradi.



Bon any nou!!!

Malgrat les retallades...

...necessitem el bon humor per tirar endavant i per això us proposo aquest vídeo que m'ha arribat.
Aprofito per desitjar unes Bones Festes i qui em visiti.



Salut

Fusió

Em sembla que he trobat una bona manera de reemprendre el moviment d'aquest bloc. Potser hi aniré enganxant curiositats que trobi o que em facin arribar.

Amb aquest video que m'ha enviat el Francesc Rius es pot veure com Bach és i serà un músic etern.



Espero que us agradi.

Això és un cop d'estat

La Guida Sellarès m'ha fet arribar un correu amb aquest article de Vicent Partal annexat.

Des del dia 22, que el TC va donar la categoria de llengua vehicular a Catalunya al castellà (com si no ho fos prou) que va córrer pels murs del Facebook de moltes persones una frase mítica d'Ovidi Montllor:

"Hi ha molta gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense".

Ovidi Montllor

Comparteixo plenament aquesta frase així com l'article de Vicent Partal que us poso a continuació.

23.12.2010

Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.

Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.

Vicent Partal

El cassó del Gerard

Un llibre ple de tendresa i realitat. Una meravella per treballar les diferències entre iguals.
Només mirar la portada ja pots imaginar com tracta el tema de la discapacitat intel·lectual.
Està escrit per Isabelle Carrier i publicat per Joventut.

Moltes gràcies, Clara, per presentar-me aquesta joieta.

Anirà directe a la biblioteca.

Tot segueix igual, o pitjor!

Imatge: Convenció sobre els drets de l'infant

Fa gairebé un any que no tocava el bloc i la veritat és que estic cansada d'obrir-lo i veure la cara d'aquest senyor que ha fet de la meva professió. un malestar. Posem-hi una nena que em dóna més esperança.

Tinc moltes ganes que d'aquí tres setmanes ja no sigui el conseller que mana al meu Departament. No em cau bé.
Hi ha qui diu que els mestres tenim uns privilegis que ja és hora que els anem eliminant, que hem de ser únicament professionals i que no tenim ni vot ni veu, que som l'administració i per tant, a treballar i prou.

A mi tot això em fa por. Estic visquent uns canvis brutals dins dels meus propis companys de feina. Ha quedat molt enrera allò que a mi em va fer ser mestra. Es veu que ha passat a la història que fer de mestra és una vocació. Només és una professió però jo no ho puc creure, de cap manera.

No puc considerar que el que faig cada dia sigui una professió com una altra. No pot ser el mateix tractar un cotxe espatllat, o una mercaderia per vendre que un nen o una nena que ve cada dia a l'escola a aprendre a ser persona. És una responsabilitat molt gran que tenim entre mans i un mal tracte o millor dit, un tracte inoportú, pot ocasionar una problemàtica de per vida a un xiquet o xiqueta.

Cada dia més, l'escola s'omple de casos de nens i nenes amb moltes mancances d'allò que és essencial: estimació, rspecte, amabilitat, conversa,..

Què hi podem fer nosaltres per intentar mitigar tot això? Molt i molt, però també val a dir que ens manquen molts recursos. L'escola no és llapis i paper com creuen molts, l'escola, davant de tot, som persones.

Ens omplim la boca de paraules que sonen molt boniques: convivència, competències, valors, èxit, ... cal que fem molt més del que fem perquè deixin de ser paraules i siguin fets.

I això, només amb professionalitat no es pot aconseguir.

Indignació

El pitjor Conseller d'Educació del país, amb diferència.

Indignació per com actua el Conseller Maragall. Aquesta és la paraula més adequada per definir l'estat d'ànim que em domina.

• Fer tancar un curs el 30 de juny.
  

Normalment s'allarga la feina fins a mig juliol. Cal completar actes, promocionar alumnes, recollir memòries i radactar-les, endreçar, desar, valorar,...

• Ajustar les plantilles de manera absolutament injusta.

Obligar als centres a compactar tres reduccions de jornada per maternitat en una sola persona que cobreix els tres terços. Si les titulars treballen els matins, que és el més normal, com pot una sola persona cobrir-les les tres alhora.
Tampoc permet fer els desdoblaments i els grups flexibles que es necessiten.

• Deixar les escoles sense substitucions dies i dies.

Amb els nomenaments telemàtics dimecres i divendres no es poden cobrir les baixes que es generen els dilluns fins el dijous, i si la baixa es produeix dimecres, no es cobreix fins el dilluns següent.
La feina d'una cap d'estudis és passar d'una a dues hores diàries gestionant substitucions de mestres que, inevitablement van caient malalts.

• Imposar una setmana d'aturada a l'hivern i jornada partida al juny.

L'aturada del febrer repercutirà molt negativament en el ritme de treball i provocarà que la canalla rondi pel carrer. Pas enrera per la tan preuada conciliació familiar.
La jornada partida del juny és per als països freds. Nosaltres haurem de treballar a 35º i no podrem fer educació física al pati perquè hi pot haver perill d'insolacions i de deshidratació.

• Retallar la possibilitat de formació permanent a l'estiu.

A aquestes altures de curs ja hi ha reserves fetes per a albergs i altres institucions per a organitzar Escoles d'Estiu; així com formadors compromesos per a realitzar els cursos.

SINDICATS, si us plau, reaccioneu!!!
Aquest Conseller no pot seguir exercint el càrrec que ocupa.

Ideeu mobilitzacions, no cal vagues, però sí alguna actuació que sigui contundent i efectiva sense perjudicar els alumnes més del que ja ho estan en no poder ser atesos com haurien.