dijous, 31 de juliol de 2008

La cinta de Möebius




La sexualitat és un aspecte fonamental en el desenvolupament de la vida de les persones i és vital que estigui present tant en l'educació formal com en la no formal dels nostres alumnes, de manera transversal. Això és que ha de ser present a l'escola i a fora d'ella.
No podem basar la informació sexual en els aspectes biològics, només. No podem separar-ne o tractar a banda els components afectius i sexuals de les relacions humanes.

Elizabeth Grosz (1994) ens planteja el simbolisme de la Cinta de Möebius tot proposant que el cos (cervell, musculatura, òrgans sexuals, hormones,...) es representen a la cara interna banda, mentre que la cultura i l'experiència se situen a la cara externa.
La continuïtat de la cinta representa la continuïtat entre el cos i els factors socioculturals i que ambdues bandes no es poden deslligar.

Aquesta visió contínua estimula el trencament del concepte d'heterosexualitat com a norma social exclusiva i de les homosexualitats com a desviacions.
Fins i tot introdueix la possibilitat de que una persona es pugui situar en punts diferents dins d'aquest continu en diferents moment de la seva vida.

Hem de tenir en compte que la nostra sexualitat està condicionada per la cultura molt més que per la biologia. A partir del moment que els nostres cossos són classificats com a femenins o masculins, la societat s'encarrega de determinar quins comportaments són acceptables o no, i som les persones qui acceptem o rebutgem aquestes normes.

Platero Méndez, Raquel i Gómez Ceto, Emilio. Herramientas para combatir el bullying homofóbico. Talasa Ediciones . Madrid - 2007. ISBN 978-84-96266-15-5



Després d'aquesta reflexió feta pels autors citats us proposo que vegeu la pel·lícula Ma vie en rose d'Alain Berliner.



Sigueu feliços,
Rosa
.
.

8 comentaris:

Miquel Gil de Arespacochaga ha dit...

És un text interessant, certament.

El que no em queda clar és això de la societat.

La societat ha tendit a castigar les pràctiques homosexuals, a l'entendre-les com a egatives. Tot i així de gais sempre n'hi ha hagut. No sembla lligar.

Rosa ha dit...

La societat ha tendit a castigar sempre aquells comportaments que surten de la majoria, que surt de l'estereotip creat. S'han castigat els esquerrans, els jueus, els negres i, evidentment els homosexuals.

Com que la llei permet el dret a creure en el déu que sigui, a tenir la pell del color que sigui i a estimar a qui sigui; hem d'aconseguir que la societat accepti qualsevol fe, qualsevol color de pell i qualsevol identitat sexual.

Aquesta és la nostra tasca com a educadors d'uns infants que, de no fer-hi res, viuran immersos en un món homòfob, on l'heterosexualitat ve per defecte. I, ves a saber que es despertarà dins seu quan les hormones es posin a treballar.

Saps que entre el 5 i el 10% de la població forma part del col·lectiu GLBT. Està aviat dit, no?

Només et demano que no els/ens tractis de malalts. Si la OMS ha eliminat l'homosexualitat de la llista de malalties del món, per alguna cosa deu ser.

Salut,
Rosa

Rubèn ha dit...

Hola Rosa!

Ma fet il·lusió el teu comentari. Jo estic molt content de treballar a l'Escola Montsant. Sóc tutor de 3r i hi estic molt còmode tant amb els alumnes, mestres i l'ambient de treball.

M'he llegit l'article sobre la sexualitat i em sembla una bona manera de fer pensar una mica a la gent. M'he emportat les mans al cap llegint el bloc del noi aquest. Anava a donar-li rèplica, però veient que tu ho has fet millor, doncs ja m'he desdit.

Només dic una cosa: Aquest noi té 18 anys i es deixa portar pel que comenta el seu entorn social. Aquestes radicalitats, a mida passen els anys es van tornant grisos i matisos. Ni tot és blanc ni tot és negre. Els mestres, amb tanta diversitat a l'aula desenvolupem lògicament l'empatia (com deies), veus que el que va bé amb un alumne no va bé amb l'altre, etc.

No res, mentre estimis i t'estimin, el demés és superficial!

Una abraçada i fins aviat!

Rubèn

Ian Vatega ha dit...

Hola no se que resporndre... pero fare un escrit dels meus sense sentit:


Fa uns dies que estic malalt,
malaltia que esta dins del meu cos,
del meu cor, de la meva anima.

Aquesta malaltia es la que es contrau esoltant algunes de les paraules que la societat em diu directa o indirectament...

...paraules que afecten al meu cor, fent que poc a poc es posi mes malalt...

Pero aun aixó segueixo lliutant mica a mica, y aquesta malaltia que altres em fan patir, graciés a ella es la meva medicina, medicina que amb el cor d'altra persona em cura, i aixo es l'amor...

Per que l'amor que jo dono, pero l'amor que em donen, fan que aquesta malaltia imaginaria no em façi tan de mal...

Pero si estic malalt com part de la societat em diu... deixeu-me estar malalt...

Perque aquesta malaltia es la que em fa viure cada dia, en fi y al cap es la meva vida.. y estic molt feliç ser com soc, i així soc !


Abraçades,
ian^^

Ruth ha dit...

¡Hola Rosa! si la sociedad y con ello quiero involucrar y referirme a todos y a todas, nos mentalizáramos y defendieras mas un país y un mundo mas igualitario, sin anteponer ni discriminar nada ni a nadie, reconociendo que todos y todas somos humanos, con los mismos derechos las mismas obligaciones y las mismas posibilidades, creo que haríamos mas uso de los valores humanos, los valores que humanizan y no discriminan.
Un saludo a todos y todas en esta tarde, que aquí es bastante calurosa, por no decir agobiante.

Ruth ha dit...

¡Hola Rosa! hace unos días en amigo me regaló un meme de la felicidad, entre otros requisitos pedía que este fuera regalado a otros seis amigos o personas merecedoras, por eso me he acordado de ti, a continuación te adjunto la entrada a mi bitácora para que puedas conocerla.

bisexualidad ha dit...

Como debes saber llevo un blog dedicado a la bisexualidad, algo que en nuestra sociedad trata de ignorarse y en donde hablo de otros temas colindantes. Por ejemplo la masculinidad y la feminidad como conceptos culturales y no biológicos.
Es verdad que hombres y mujeres tenemos diferencias biológicas innegables pero ellas no son determinantes de nuestro comportamiento.
Es nuestra cultura quienes nos han convertido en lo que somos. Tener unos genitales u otros, tener más pelo en el cuerpo y en la cara no nos hace superiores pero tampoco los bárbaros con que nos suelen pintar en cierta prensa feminista.
La única alternativa está en la educación y en cambiar nuestra cultura.

Clara ha dit...

No sempre les emocions acompanyen les conviccions més profundes. Al menys, aquest és el meu cas.

Observo, amb recança, que jo també pateixo una amagada por cap a tot allò que surt de la norma social considerada com "el que és millor", inclosa la inclinació sexual.

Malgrat tot, lluito aferrissadament per aconseguir que el senderi, els drets humans en els quals crec profundament, la llibertat individual que ajuda a crèixer sense ferir els altres,... siguin sempre el meu far.

I això és el que voldria compartir amb les meves filles, amb els meus alumnes i amb tots i totes aquells i aquelles que volen intercanviar idees amb mi.