La cinta de Möebius

La sexualitat és un aspecte fonamental en el desenvolupament de la vida de les persones i és vital que estigui present tant en l'educació formal com en la no formal dels nostres alumnes, de manera transversal. Això és que ha de ser present a l'escola i a fora d'ella.
No podem basar la informació sexual en els aspectes biològics, només. No podem separar-ne o tractar a banda els components afectius i sexuals de les relacions humanes.

Elizabeth Grosz (1994) ens planteja el simbolisme de la Cinta de Möebius tot proposant que el cos (cervell, musculatura, òrgans sexuals, hormones,...) es representen a la cara interna banda, mentre que la cultura i l'experiència se situen a la cara externa.
La continuïtat de la cinta representa la continuïtat entre el cos i els factors socioculturals i que ambdues bandes no es poden deslligar.

Aquesta visió contínua estimula el trencament del concepte d'heterosexualitat com a norma social exclusiva i de les homosexualitats com a desviacions.
Fins i tot introdueix la possibilitat de que una persona es pugui situar en punts diferents dins d'aquest continu en diferents moment de la seva vida.

Hem de tenir en compte que la nostra sexualitat està condicionada per la cultura molt més que per la biologia. A partir del moment que els nostres cossos són classificats com a femenins o masculins, la societat s'encarrega de determinar quins comportaments són acceptables o no, i som les persones qui acceptem o rebutgem aquestes normes.

Platero Méndez, Raquel i Gómez Ceto, Emilio. Herramientas para combatir el bullying homofóbico. Talasa Ediciones . Madrid - 2007. ISBN 978-84-96266-15-5

Després d'aquesta reflexió feta pels autors citats us proposo que vegeu la pel·lícula Ma vie en rose d'Alain Berliner.

Sigueu feliços,
Rosa
.
.

Violeta Parra (1917-1967)

Es diu d'ella que va ser la impulsora del folcklore xilè. Les seves lletres són poesia, enginy i compromeses amb la gent del poble.

Aquí podeu veure uns apunts de la seva vida:




Escolteu el seu cant a la vida:



Val la pena escoltar-la i pensar en les paraules que hi sonen. És tota una reflexió en defensa de l'amor i la vida.

Sigueu feliços!!

Avui fa un any!!

Que vaig pujar amb els amics de Lilla i Tarragona al Tossal de la Baltasana.
Fa un any que en vaig fer 45 i, per tant, si els números no fallen, avui en faig 46.

Avui comença la Setmana Cantant de Tarragona i comencem amb el concert inaugural al Palau de Congressos de Tarragona a les 22h. Cantem "El Mirador" de Pep Vila i els Bastoners d'Altafulla faran una mostra d'aquest fet cultural tan arrelat a les nostres comarques.



Amb aquest concert volem donar a conèixer a tots i totes els i les cantaires que vénen d'Espanya, Europa i Amèrica una petita mostra de la cultura catalana. Superem els 340 inscrits!!!

L'obra "El Mirador" és un recull de cançó tradicional catalana organitzat amb genial mestria i orquestrat amb molt de gust i encert per Pep Vila.
Dijous va ser amb nosaltres a l'assaig general, però avui no ens pot dirigir perquè ha de ser fora per feina.
.
.

Sopar d'amigues

La Josepa i l'Aïda ja es coneixien de més jovenetes, la Tuni i jo ens vam incorporar al grup a rel de les colònies que vam fer el 1984, a la Torre.

Ens aveníem i teníem inquietuds similars. Muntanya, sortides, professió, dansa, natura, coral... Passaven els anys i vèiem que les trobades s'anaven fent més esporàdiques: Carnaval, Sant Pere, Castanyada i Nadal com a molt i vam valorar que això no podia ser, que ho havíem de conrear perquè sinó perillava la relació.

I va ser així que vam decidir que ens havíem de trobar de manera sistemàtica un cop al mes, i d'això ja deu fer més de cinc anys, que poques cites hem fallat. Les nostres trobades ja tenen nom propi:

SOPAR D'AMIGUES

Som quatre amigues que ens trobem a les nou al Mercadal d'un divendres al mes.
Fins ara ens esperàvem a cal Navàs, sota els porxos, però diràs que en divendres, que treballem molt perquè les quatre som pencaires de mena o que ja hem travessat la mítica franja dels 45, que ja fa dues vegades que ens trobem repenjant el cul a la finestra aparador de Ca les Escombretes.

Un cop hem arribat totes, escoltem la Tuni, que és la que normalment porta les novetats gastronòmiques de la zona centre. Sinó, qualsevol de les altres llança la seva proposta. Entre les quatre decidim i ens dirigim a sopar, generalment a peu.

Normalment demanem quatre plats i ens els repartim. (Hem arribat a fer quatre parts d'un espàrrec tallat al llarg).

Els hem tastat tots, fins i tot hem anat a la Feria de Abril de Bonavista i al Sopar Solidari al Barri Fortuny. Hem anat de delicatessen i de més cutrillo.

Després de sopar ve la tertúlia i sempre surten temes de feina. Ahir vam parlar d'assessoraments de plàstica, d'homofòbia, de cursets a l'estranger i, evidentment, de LOE.
Al sopar el mes de maig sempre els explico de què anirà el festival de final de curs de la nostra escola i més d'una vegada surto del sopar amb noves idees de millora per al muntatge.

Quan decidim plegar, sempre moderadament aviat, ens dirigim cap a diferents punts cardinals, avui l'Aïda al sud-oest, la Tuni i jo al nord i la Josepa al nord-est.
.

Migració completada!

Els moixons deixen els països freds per passar els dies agradables en territoris més càlids. Per què, si la feina ens ho permet, com és el cas, no ho podem fer nosaltres i deixar els ambients tòrrids per anar cap als més frescals?

Aquesta és la imatge que més enyoro de Prades, el fred del solstici d'hivern. El que passa és que ara som a l'altra banda del sol i la inclinació ens cau de ple i no ens permet gaudir d'aquesta meravella de fred.

Com que no puc anar a la Patagònia, ni a Austràlia, ara per ara, em conformo en rebaixar entre 7 i 10 graus la temperatura i dormir tapadeta aquí dalt, a Prades.

Us hi espero.

Un petó,
Rosa